La pèrdua de l’autorització per treballar a Espanya quan ha estat el mateix treballador estranger el que no ha gestionat de forma diligent la renovació del permís de treball, faculta l’empresari per extingir el contracte de treball que es va celebrar inicialment de forma regular.
L’autorització administrativa exigida a un ciutadà estranger per poder treballar de forma regular a Espanya, encara que no és un requisit per a la validesa del contracte de treball, sí que ho és per a la subsistència del mateix. És a dir: és un requisit essencial per a la vigència del contracte de treball, el que ve a significar que la manca sobrevinguda de l’autorització faculta l’empresari per resoldre-ho a partir del moment en què tingués coneixement d’això a l’empara del que disposa l’article 49, apartat 1, lletra b, de l’Estatut dels Treballadors, segons el qual: “el contracte de treball s’extingeix (…) per les causes consignades vàlidament en el contracte llevat que aquestes constitueixin abús de dret manifest per part de l’empresari”.
La jurisprudència ha entès que tot i que les parts no hagin estipulat de manera expressa en el contracte de treball que la pèrdua de l’autorització per treballar constitueixi causa d’extinció del mateix, com a condició resolutòria, no vol dir que no es pugui al·legar com a justa causa de la seva extinció, sense que tampoc pugui estimar-se que es tracti d’una causa d’ineptitud sobrevinguda que obligaria a l’empresari a extingir el contracte per la via de l’acomiadament objectiu amb la consegüent obligació de pagament de la indemnització legal, quan hagi estat el propi treballador el que per negligència no hagi gestionat adequadament la seva situació administrativa, podent haver-la inclús provocar deliberadament per percebre la citada indemnització.
El fonament d’aquesta interpretació jurisprudencial es troba en la doctrina civilista de la clàusula rebus sic stantibus (essent així les coses) que fa referència a un principi general del Dret acord amb el qual s’entén que les estipulacions establertes en els contractes, ho són tenint en compte les circumstàncies concurrents en el moment de la seva celebració, de manera que s’admeten determinades excepcions al principi de força obligada del contracte (pacta sunt servanda), entre les quals s’inclou la possibilitat d’instar la resolució, la suspensió o la revisió dels contractes de prestacions periòdiques o de tracte successiu, com el contracte de treball, per virtut d’esdeveniments posteriors a la conclusió del contracte i que no es poguessin preveure i quan ho fessin extremadament onerós per una de les parts. En aplicació d’aquesta doctrina, cal afirmar que la manca sobrevinguda del permís de treball per negligència del propi treballador, constitueix un esdeveniment imprevist i posterior a la conclusió del contracte de treball, que comporta una alteració de les circumstàncies inicials que ho fa massa onerós per a l’empresari pels possibles perjudicis (sancions) que se li puguin derivar de tenir contractat un treballador estranger en situació irregular. En aquest cas, la relació laboral mantinguda en condicions lícites fins produir-se la pèrdua de l’autorització administrativa per treballar, s’ha transformat ipso iure en una situació de manifesta il·legalitat amb la qual l’empresari no ha de condescendir sota pena d’infringir la legislació en matèria d’estrangeria, el que constituiria una infracció tipificada expressament com a molt greu a l’article 37, apartat 1, de la Llei sobre Infraccions i Sancions en l’Ordre Social, per donar feina a treballadors estrangers sense haver obtingut amb caràcter previ el preceptiu permís de treball, o la seva renovació.
L’anterior interpretació jurisprudencial també troba suport en la teoria de la base del negoci, que admet el dret de resolució contractual per alteració d’aquelles circumstàncies sense la concurrència de les quals no s’hagués celebrat el contracte. I en aplicació d’aquesta teoria, es pot afirmar, que l’autorització administrativa exigida a un ciutadà estranger per poder treballar de forma regular a Espanya, és un requisit essencial per a la vigència del contracte de treball, i per tant, forma part de la base del negoci, el que ve a significar que la pèrdua de la mateixa, permet a l’altra part que va actuar de bona fe, a partir del moment en què va tenir coneixement de la mateixa, resoldre el contracte de treball, ja que és evident que tant el treballador com l’empresari van celebrar el contracte de treball sobre la condició tàcita o implícita que l’eficàcia del mateix depenia que el treballador complís amb aquest requisit (estar en situació regular) durant tota la seva vigència. Per tant, el seu incompliment com a condició resolutòria, permet a l’empresa resoldre el contracte de treball en aplicació de l’article 49, apartat 1, lletra b, de l’Estatut dels Treballadors.
Certament, d’acord amb el que disposa l’article 36, apartat 3, de la Llei 4/2000, de 11 de gener, sobre Drets i Llibertats dels Estrangers a Espanya i de la seva Integració Social, ni la manca d’autorització administrativa, ni la pèrdua de la mateixa, invaliden el contracte de treball, fins al punt d’equiparar al treballador estranger en situació irregular sobrevinguda a qualsevol altre treballador, ja sigui treballador en situació regular o nacional, però aquesta equiparació que dispensa l’esmentat precepte legal es limita als efectes del contracte de treball generats fins el moment de la seva extinció, sense possibilitat d’estendre’ls més enllà de la seva vigència, com un mecanisme per protegir a aquests treballadors davant d’empresaris que actuen sense respecte a la Llei i no per a tots els drets que emanen del contracte de treball. Així, tal protecció no s’estén a les prestacions per atur dels treballadors estrangers en situació irregular, atès que el nostre sistema de Seguretat Social no inclou en el seu camp d’aplicació més que a l’estranger en situació regular (article 7.1 Llei General de la Seguretat Social ). I n’hi han molts altres exemples en el nostre ordenament jurídic de tractament diferenciat, com en relació amb els efectes de l’acomiadament improcedent del treballador estranger irregular, en que l’empresari perd el dret d’opció entre la readmissió i l’extinció indemnitzada.
En definitiva, no qüestionant la validesa del contracte de treball ni dels drets que assisteixen al treballador estranger en situació administrativa irregular, de cap manera és admissible obligar l’empresari a mantenir a un treballador en aquesta situació, quan la manca de l’autorització sobrevé després d’haver celebrat vàlidament el contracte de treball. I tampoc seria lícit obligar una empresa a suportar les conseqüències, per exemple, de sanció administrativa, ni obligar les empreses a acudir a la via de l’acomiadament disciplinari pel fet que el legislador omet contemplar entre les causes d’extinció alienes a la voluntat del empresari, la manca sobrevinguda de l’autorització de residència i treball.
Martí Milán Romera
Àrea de Jurídic Laboral
Àmbit Assesor
¿Tienes alguna duda sobre este tema?
Nuestro equipo de asesores expertos te ayudará a resolver cualquier problema relacionado con nuestros servicios.
Contactar ahora
A Àmbit Assessor, SL comptem amb 40 anys dedicats a l’assessoria fiscal, comptable i laboral de la Pime.
Latest posts by MGI Àmbit
(see all)
Relacionado
