La sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) de data 14 de setembre de 2016, en resolució d’una qüestió prejudicial plantejada pel Tribunal Superior de Justícia de Madrid sobre la interpretació de la Directiva del Consell Europeu (1999/70/CE, de 28 de juny de 1999) sobre el treball de duració determinada, declara contrària al dret de la Unió Europea la norma espanyola que nega la indemnització als treballadors interins al finalitzar el seu contracte de treball continguda a l’article 49.1.c de l’Estatut dels Treballadors.
La referida sentència ha ocupat un notable espai en l’actualitat informativa, tot i que de cap manera té la rellevància que li han atribuït alguns titulars de premsa sensacionalistes, del tipus: “La justícia de la Unió Europea obliga a indemnitzar els treballadors temporals com als fixos“. Com per desgràcia ha vingut succeint en relació amb les qüestions prejudicials plantejades davant el TJUE, aquest, lluny de resoldre-les de manera ràpida, en la majoria dels casos genera més confusió i incertesa que altra cosa, donant lloc a l’estat membre del qual se’n deriva el cas enjudiciat, a opinions controvertides i disfuncions entre l’ordenament jurídic intern i el comunitari.
En el procediment concret per a l’aplicació del qual es va plantejar la qüestió prejudicial per part de l’òrgan judicial espanyol, la demandant era una treballadora interina contractada pel Ministeri de Defensa per substituir a una altra treballadora amb el seu contracte de treball suspès per raó de l’exercici de funcions sindicals i com a conseqüència de l’aplicació del Reial Decret Llei 20/2012, que ordenava la reducció del nombre d’alliberats sindicals en l’àmbit del sector públic estatal, la treballadora substituïda es va reincorporar al seu lloc de treball, el que –a la seva vegada– va donar lloc a l’extinció del contracte de treball d’interinitat per desaparició de la causa de substitució que constituïa el seu objecte. La treballadora interina va impugnar el seu cessament, al·legant en la demanda que el seu contracte de treball s’havia celebrat en frau de llei i el Tribunal Superior de Justícia de Madrid, abans de resoldre el seu recurs de suplicació interposat contra la sentència del Jutjat Social que havia desestimat la seva demanda en la instància, va plantejar davant el TJUE la qüestió prejudicial de si és conforme al dret comunitari la norma espanyola que exclou la indemnització per extinció del contracte de treball d’interinitat (article 49.1.c ET), mentre sí que reconeix el dret a percebre indemnització en el supòsit d’extinció d’un contracte de treball ordinari per causes objectives (article 52 ET).
Per donar resposta a dita qüestió prejudicial, el TJUE es basa en que l’article 4 de l’Acord marc sobre el treball amb contracte de durada determinada, celebrat entre les organitzacions patronals i sindicals europees, incorporat com a annex a la Directiva 1999/70 / CE, de 28 de juny de 1999, estableix “una prohibició, pel que fa a les condicions de treball, de tractar els treballadors amb contracte de durada determinada de manera menys favorable que als treballadors fixos comparables pel sol fet de tenir un contracte de durada determinada, llevat que es justifiqui un tracte diferent per raons objectives“, de manera que la qüestió se centra a resoldre si la diferència de tracte que el legislador espanyol dispensa als treballadors amb contracte d’interinitat, que no tenen dret a percebre indemnització en finalitzar el seu contracte, i als treballadors amb contracte indefinit, que sí que tenen dret a indemnització quan s’extingeix per causes objectives, és compatible amb el principi de no discriminació que ordena l’article 4 de l’esmentat Acord marc.
I al respecte, el pronunciament del TJUE ha estat el següent:
En primer lloc, ha establert que les possibles diferències de tracte entre determinades tipologies de personal amb contracte de durada determinada no són objecte del principi de no discriminació en el sentit de la Directiva comunitària sobre treball de durada determinada, el que exclou la necessitat que la indemnització per extinció de contracte sigui igual per a tots els tipus de contractes de durada determinada.
I en segon lloc, que aquest principi de no discriminació impedeix les diferències de tracte entre treballadors amb contracte de durada determinada i treballadors amb contracte indefinit que es trobin en situació comparable, llevat que hi hagi circumstàncies objectives que justifiquin una diferència de tracte. I en aquest punt, la sentència entra en el fons de la qüestió prejudicial plantejada que consisteix en determinar si la situació de la treballadora interina (amb contracte de durada determinada) és, o no, comparable amb la d’altres treballadors amb contracte indefinit i en cas que la resposta sigui afirmativa, si existeix, o no, alguna circumstància objectiva que justifiqui un tracte diferent a aquestes situacions comparables.
Doncs bé, en la sentència de marres, el TJUE arriba a la conclusió que la situació de la treballadora amb contracte temporal d’interinitat era comparable a la d’un treballador amb contracte indefinit perquè “efectuava un treball anàleg o idèntic al d’un treballador fix“, per a la qual cosa pren en consideració que durant set anys ocupés el mateix lloc que abans ocupava la treballadora substituïda amb contracte indefinit. I, essent ambdues situacions comparables, el TJUE determina que no hi han raons objectives que justifiquin la diferència de tracte que els dispensa la norma de dret intern espanyol, en entendre que tals raons objectives s’han de basar necessàriament en elements que tinguin el seu origen “en la especial naturalesa de les tasques per a la realització de les quals celebren els contractes de durada determinada i en les característiques inherents a les mateixes o, eventualment, en la persecució d’un objectiu legítim de política social per part d’un Estat membre “. I en el cas resolt, el TJUE no troba cap especialitat en les tasques ni cap objectiu legítim de política social, sense que la naturalesa temporal de la relació laboral, per si sola, sigui justificació objectiva suficient per a aquesta diferència de tracte, perquè això “privaria de contingut als objectius de la Directiva … i equivaldria a perpetuar el manteniment d’una situació desfavorable per als treballadors amb contracte de durada determinada“.
Per tant, la clau del pronunciament rau en l’exigència, perquè la norma de dret intern sigui compatible amb el principi de no discriminació de la Directiva, que la diferència de tracte es basi en elements com “l’especial naturalesa de les tasques per la realització de les quals celebren els contractes de durada determinada … o en la persecució d’un objectiu legítim de política social per part un Estat membre“. És a dir, no s’imposa en tot cas que la indemnització per extinció de tots els contractes temporals sigui igual a la indemnització per l’extinció d’un contracte indefinit, però sí que es requereix que la diferència indemnitzatòria que hi pugui haver estigui relacionada amb el tipus de tasques que es realitzen o amb objectius legítims de política social, i no només amb el fet que el contracte està sotmès en la seva durada a una data de venciment determinada, a la realització d’una obra o servei determinat o a la reincorporació del treballador substituït.
Resulta obvi que la sentència del TJUE de 14 de setembre de 2016 és una resolució transcendent que obliga el legislador de l’Estat espanyol a prendre-la en consideració per a reformar la legislació interna a fi d’adaptar-la a la comunitària, el que comportarà la necessitat d’identificar els supòsits en els que pel tipus de tasques que es realitzen o per altres objectius legítims de política social (per exemple, fomentar l’ocupabilitat de col·lectius amb especials dificultats de col·locació en el mercat laboral), pot estar justificada una diferència de tracte en l’existència o en la quantia de la indemnització per finalització del contracte de durada determinada respecte de l’extinció per causes objectives d’un contracte indefinit, havent d’equiparar la indemnització per finalització de contracte entre els treballadors temporals i indefinits quan tals raons objectives no existeixin, per a la qual cosa el legislador compta amb ampli marge d’apreciació per establir el mòdul indemnitzatori que consideri oportú.
Per tant, per tenir plena seguretat jurídica al respecte, caldrà esperar que es produeixi la intervenció del legislador a fi d’adaptar la normativa interna a la interpretació de la Directiva comunitària sobre treball de durada determinada, ja que la possibilitat d’invocar la primacia del dret comunitari per a l’aplicació directa i més enllà del cas concret enjudiciat, de la doctrina del TJUE d’equiparar la indemnització per finalització de contractes temporals a l’establerta per a l’extinció per causes objectives quan s’apreciï que no hi ha diferència entre les tasques realitzades respecte a les d’un treballador amb contracte indefinit comparable, resulta molt controvertida i sens dubte precisarà d’algun pronunciament del Tribunal Suprem en unificació de la doctrina.
Martí Milán Romera
Àrea de Jurídic Laboral
Àmbit Assesor
¿Tienes alguna duda sobre este tema?
Nuestro equipo de asesores expertos te ayudará a resolver cualquier problema relacionado con nuestros servicios.
Contactar ahora
A Àmbit Assessor, SL comptem amb 40 anys dedicats a l’assessoria fiscal, comptable i laboral de la Pime.
Latest posts by MGI Àmbit
(see all)
Relacionado
